Opinions, 17 de maig de 2016. Article escrit com a col·laboradora de la Xarxa Feminista.
L’any 1976, la força i la il·lusió de més de quatre mil dones es van trobar al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Mort Franco, significà els inicis d’uns nous temps: celebraven les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Aquelles jornades, organitzades sobretot al voltant de les vocalies de dones de les associacions veïnals i dels grups d’autoconsciència, van ser la primera trobada on pogueren parlar de si mateixes i de la llibertat necessària per a ser, per a fer.
Cada 10 anys s’han continuat organitzant trobades de feministes d’arreu de Catalunya. Aquest any 2016 se’n celebraran els 40 anys, amb les Jornades Radical-ment feministes que tindran lloc els dies 3, 4 i 5 de juny al Campus Ciutadella de la UPF. Però, 40 anys després, què ha canviat? On som? Què es demana? Com som?
Bona part de les reivindicacions d’aquell moment es mantenen vives. Moltes tenien a veure amb l’assoliment de drets: al treball, a l’avortament, al divorci. D’altres, amb allò que és indispensable per a poder gaudir de drets: la llibertat. Llibertat per estimar, per decidir sobre el cos, per a ser coeducades, per a ser mares o no ser-ho, en definitiva, per viure sense violències.
Les transformacions aconseguides per les dones des de l’any 1976 són innegables. Canvis que, necessàriament, han repercutit en la vida dels homes, en l’organització de l’Estat, dels temps i els treballs, en la vida de la comunitat. Però la feina a fer és encara ingent. La que Simone de Beauvoir va anomenar «la revolució silenciosa» ha sacsejat i debilitat progressivament estructures bàsiques de la nostra societat: la família entesa de forma tradicional, el treball remunerat o l’espai polític com a domini masculí, la sexualitat, etc.
Però, d’una banda, la resistència al canvi és important (i l’elevat nombre d’assassinats masclistes així ho mostra) i, de l’altra banda, transformacions d’una profunditat tan inabastable requereixen de temps per emergir, assajar, per reinventar les possibilitats cada dia, per assentar-se, per crear espais en els que pugui sorgir allò que és nou.
Un exemple: les dones ens hem incorporat de forma massiva i legítima al treball remunerat. L’estructura d’aquest treball, però, manté encara una segregació per tasques, per sous i per càrrecs entre homes i dones i no s’ha adaptat als canvis en els usos dels temps que comporta el fet que les persones encarregades de la cura de la família ja no facin aquesta tasca de forma tan exclusiva. De fet, no només no s’hi ha adaptat, sinó que l’obtenció de benefici econòmic és absolutament central en l’organització social, per damunt (o a costa de) la sostenibilitat de les vides de les persones i del Planeta.
Una de les claus de la subversió feminista ha estat ja no el trencament sinó la multiplicació del subjecte «Dona». «La Dona», singular i majúscula, ja no existeix més que en la ment d’algunes persones. Com tampoc existeix «L’Obrer» o «L’Home». L’actitud vital dels temps actuals està creuada per la multiplicitat i la diversitat, per la interseccionalitat i, potser també en part, per certa vivència de caos. En aquest magma de diversitats entrecreuades, es pot mantenir també un sentit de coherència, d’unitat, de solidaritat entre iguals, malgrat les categories hagin canviat o hagin difuminat les seves fronteres. Iguals, potser no tant entre nosaltres, sinó davant de quelcom: davant l’exclusió, la violència, davant l’homofòbia i la transfòbia, el masclisme, la guerra, l’abús i l’explotació econòmica o el racisme.
Així doncs, les jornades del 1976 foren «de la Dona» i les del 2006, «de les dones». Enguany, davant aquesta multiplicació del subjecte, l’organització de les jornades realitza un canvi simbòlic rellevant: seran per a «dones, lesbianes i trans», malgrat que aquest no sigui un canvi necessàriament compartit per totes ni que encara sapiguem exactament quines implicacions té o com gestionar-lo. Dones per totes aquelles que s’identifiquen amb el subjecte dona, independentment de la seva opció sexual. Lesbianes per totes aquelles que poden desitjar algú del mateix sexe però no se senten part de la categoria «dona» (que, no oblidem, és també una construcció social). I trans per totes aquelles persones que transiten entre identitats i categories sexuals.
Una altra transformació rellevant, ben recent, és que el feminisme o, millor els feminismes, han aconseguit certa legitimitat i visibilitat. Fins fa pocs anys, dir-se feminista en públic suposava, com a mínim, mirades censuradores. Avui, molts espais d’activisme i política ja no es pensen a si mateixos sense incorporar alguna veu feminista.
No podem obviar però que aquesta irrupció encara recent en l’arena de la legitimitat social i política provoca erupcions i una reactivació de les respostes agressives. Els insults rebuts per les diputades de la CUP en són un exemple, però només cal fer una mica de recerca al twitter per a trobar sense dificultat perfils que fomenten la misogínia, la violència contra les dones i l’odi als feminismes.
No podem tancar aquest text sense esmentar que els avenços d’aquests 40 anys en la prevenció, l’atenció i la recuperació dels casos de violència masclista són innegables, tant pel que fa a la legislació com pel que fa als serveis i recursos que s’han desplegat. Es queden, però, curts, davant l’aclaparador nombre de dones, nenes i nens que viuen situacions de violència masclista, i el nombre d’assassinats. Segurament, situacions que tenen relació amb una reacció agressiva de masculinitats en crisi davant els avenços fets per les dones tant pel que fa a drets, com pel que fa a possibilitats de ser i de fer. És urgent que l’incipient treball dels homes aliats dels feminismes es desenvolupi per tal de poder resituar, trencar, multiplicar i desenvolupar també les masculinitats, així com generar-ne nous referents.